Leandre no s'hi ha negat (El troiacord #4)

A Gimellion se li poden aplicar tots els tòpics desagradables de l’època: broker, yuppie - aquest ja no tant: si els informes no menteixen, n’acaba de fer 45-, tauró de les finances, cocodril de les clavegueres, lleó dels salons. Gimellion, que mai no he sabut si és suís, való, canadenc, jueu, aristòcrata, mestís, bastard provençal o (qui sap) potser fins i tot català, es mou com un militar d’elit, com un oficial de servei secret, però secret de debò, no com el de les pel·lícules. Vaig coneixe’l fa deu anys, en una recepció política on va aparèixer com una alenada de verí glaçat. Els gossos del servei de seguretat glapien al seu pas i s’amagaven a sota de les taules amb la cua entre cames, les dones es distreien de la conversa i no el perdien de vista, els homes frunzien les celles atacats per una il·localitzable inquietud I fingien a la desbandada.